Epilèpsia

Què és l’epilèpsia?

L’epilèpsia és una malaltia neurològica que produeix, de forma imprevisible, breus pertorbacions en les funcions bioelèctriques d’una zona concreta del cervell. La funció cerebral normal es produeix mitjançant la propagació de milions de càrregues elèctriques per tot el cos. Quan una persona pateix epilèpsia, aquest patró normal pot ser interromput per ràfegues intermitents d’energia elèctrica que són molt més intenses de lo habitual i que poden provocar curtcircuits. Aquets canvis físics es coneixen com a crisis epilèptiques, i poden afectar la consciència i els moviments de l’individu.

Els brots inusuals d’energia poden ser crisis parcials (en una sola àrea del cervell), o generalitzades. I no s’inicia la funció normal del cervell fins que les crisis s’atenuen. Aquestes condicions poden venir de naixement o desenvolupar-se posteriorment degut a lesions al cervell.

L’epilèpsia es diagnostica quan les crisis epilèptiques se succeeixen de forma espontània i imprevisible, o quan no es pot demostrar una lesió al cervell. Quan una persona té dues o més crisis epilèptiques no provocades, es considera que pateix d’epilèpsia.

Hi ha el mite de que es tracta d’una malaltia psiquiàtrica però s’ha confirmat que és una malaltia neurològica. Es parla, a nivell Espanya, d’un nivell d’afectació al voltant de l’1% de la població. Igualment, estudis americans parlen d’entre el 3% i el 4%.

Causes, Origen

Les causes de l’epilèpsia són múltiples i variades. Hi ha causes genètiques (com pot ser una proteïna anòmala), de dany durant el part (falta d’oxigen al cervell), de traumatisme cràneo-encefàlic, de tumor cerebral, de malaltia degenerativa o demència, etc. Al voltant de la meitat dels pacients amb epilèpsia no tenen una causa específica.

L’epilèpsia pot venir de naixement, però és més probable que sigui adquirida al llarg de la vida i, igualment, en aquests casos sol ser més traumàtica.

Diagnosi de l’Epilèpsia

La diagnosi de l’epilèpsia es realitza conforme es van repetint les crisis al llarg de la vida. Es demana informació al pacient i als acompanyants que han presenciat les seves crisis. Aquesta és la principal eina del metge en el diagnòstic de l’epilèpsia; en aquest sentit, tant important és l’aspecte que mostren les crisis com les circumstàncies prèvies a les mateixes.

Altres eines bàsiques per al seu diagnòstic són l’Electro Encefalo-Grama (EEG), la Tomografia Computeritzada (TAC) i la Ressonància Magnètica cerebral (RM). L’electroencefalograma es tracta d’un equip que registra les descàrregues elèctriques mitjançant cables que poden mostrar patrons específics ajudant a la diagnosi de l’epilèpsia. Els mètodes basats en imatge com el TAC o la ressonància magnètica es poden utilitzar per buscar qualsevol tipus de lesió que causin les crisis.

Tant neuròlegs com neuròlegs pediatres, pediatres, neurocirurgians, internistes o metges de família poden ajudar a tractar l’epilèpsia. L’assistència per persones amb crisis difícils de controlar es pot trobar en grans centres mèdics i clíniques neurològiques.

És important un diagnòstic des del primer moment en què apareixen els símptomes. Per exemple, en persones que pateixen absències, detectar-les i tractar-les perquè no acabin amb crisis més greus.

Tipus de crisis

Hi ha molts tipus de crisis que pot sufrir un malalt d’epilèpsia i aquests serien els principals tipus:

  • Crisis parcials
    Crisis en les quals l’activitat bioelèctrica anormal està limitada a una zona específica. Depenent de la zona on s’iniciï la crisi es produiran símptomes diferents, degut a la diferent funció de cadascun
  • Absències
    Crisis en les quals el pacient queda semi-conscient durant uns segons (amb la mirada fixa) i retorna posteriorment a la normalitat.
  • Crisis generals atòniques
    Crisis en les quals es produeix una pèrdua brusca del to muscular. En aquestes crisis es poden produir cabeçades, pèrdues de postura o, fins i tot, un colapse repentí.
  • Crisis generals mioclòniques
    Crisis en les quals el pacient, estant inconscient, sofreix de contraccions ràpides i breus dels músculs corporals, generalment a ambdós costats.
  • Crisis generals tònico-clòniques
    Crisis en les quals el pacient, estant inconscient, sofreix de rigidesa (contracció) a les extremitats i la cara seguida de sacsejades (relaxació)... Aquestes crisis poden provocar caigudes brusques, mossegades de la llengua, o relaxació d’esfínters. Són les crisis més aparatoses, però els fàrmacs actuals solen ser eficaços per controlar-les.

En algunes de les crisis més agudes, el malalt queda inconscient durant uns minuts i no se l’ha de molestar.

Es poden donar 2 o més tipus de crisi en el mateix pacient.

¿Com actuar?

En cas de trobar una persona que sofreixi un atac epilèptic, és important seguir uns passos clars i senzills:

· Per començar, s’ha de mantenir la calma, ja que començada la crisi ja no es pot aturar

· S’ha de deixar espai al voltant del malalt i apartar els possibles objectes perillosos

· Igualment, és important posar la persona de costat, per si ha de treure alguna cosa per la boca que no s’ofegués

· En cas que la crisi duri més de 5 minuts, s’ha d’avisar un metge o a urgències (112)

· Finalment, quan acabi la crisi, cal comprobar que la persona està bé i permetre que descansi, perquè després d’algunes crisis d’epilèpsia poden quedar inconscients durant uns minuts

Crisi epilepsia

TRACTAMENTS

El tractament de l’epilèpsia es realitza, principalment, a base de fàrmacs. Al voltant del 70% dels casos es poden controlar completament amb fàrmacs. Això significa que prenent adequadament aquests fàrmacs els pacients no tenen crisis. El tractament sol començar amb un sol fàrmac en dosis baixes i va augmentant progressivament la dosi, fins i tot combinant diferents fàrmacs, fins a assolir la màxima eficàcia.

Però el 30% dels casos són fármaco-resistents, i a aquests pacients se’ls han de fer proves complementàries i estudis més complexes amb l’ajuda de neuropsicòlegs i psiquiatres. Aquestes proves diagnòstiques serveixen per localitzar millor el focus epilèptic, per tal de seleccionar un tractament més específic.

Igualment, l’estil de vida del pacient és un factor essencial per al control de la malaltia. Diferents factors com la presa regular de la medicació, l’horari regular del son, evitar situacions d’estrés o portar una alimentació sana poden ajudar a mantenir aquesta malaltia sota control.

Per altra banda, la cirurgia es el tractament més efectiu en els casos d’epilèpsia refractària en què els pacients no responen a la medicació. Aquest tractament es pot realitzar després d’un rigurós estudi prequirúrgic per saber on està localitzat el focus i si aquest és operable.

Hi ha altres tractaments paliatius, que no controlen les crisis epilèptiques completament però ajuden a reduïr-les en intensitat o freqüència, com són l’estimulador vagal o la dieta cetogènica. Per un costat, l’estimulador és un dispositiu que s’implanta al cos del pacient electroestimulant periòdicament el nervi vague. Per altra banda, la dieta cetogènica és una dieta estricta basada en aliments rics en grasses i baixos en carbohidrats, proteïnes i calories que ajuda a reduir el nombre de crisis.

Altres aspectes que poden incidir positivament als afectats per epilèpsia són l’esport, la meditació i el ioga.

Hi ha molta recerca en aquest aspecte.

EPILÈPSIA I SOCIETAT

Si estan controlades les crisis epilèptiques, es pot portar una vida professional i privada força normal.

Alguns personatges famosos han patit l’epilèpsia i han pogut desenvolupar una activitat professional reconeguda. Exemples d’això són: Alexandre Magne, Juli Cèsar, Isaac Newton, Napoleó, Féodor Dostoievsky, Alfred Nobel i Albert Einstein.

El 30% de pacients d’epilèpsia, que són fármaco-resistents, són persones que amb el temps acaben presentant problemes d’integració social. Són persones que tenen un menor abast social, es casen menys, tenen uns ingressos menors, i tot això fa que visquin més aïllats de la societat. Molts cops són persones que no poden realitzar moltes activitats com són banyar-se al mar o conduir un cotxe.

Per això, és important donar suport psicològic a aquestes persones per tal que puguin tenir una moral més elevada i que els efectes de la malaltia siguin menors.